Joan Cabot  

EL DELS FESTIS

Divendres passat, quasi per casualitat, vaig acabar al Sónar veient Aphex Twin, després de deu hores conduint a través de les autopistes europees. Va ser el final inesperat a un viatge en furgoneta de tres dies i dos mil quilòmetres. De fet, tan inesperat que, hores abans, havia jurat i rejurat al meu company de viatge que les meves ganes d’anar al Sónar, després de la pallissa que ens estàvem pegant i la pau d’esperit que havia experimentat el dia abans al Llac Léman, eren igual a zero. 

La coherència mai ha estat un dels meus forts. 

O més ben dit, hi ha certa coherència en mi a l’hora de contradir-me contínuament, dir que no faré allò que sé que faré i no fer allò que voldria que em fes ganes, però no me’n fan gens. En aquell moment, però, quan en Pablo em va proposar cloure tres dies de furgo anant al Sónar, vaig sentir l’impuls, també molt arrelat en mi —què hi farem?—, d’amollar un dels meus habituals discursets sobre la massificació de l’experiència festivalera i de com s’han convertit en un entreteniment que res té a veure amb la música, un poc com els parcs temàtics que fan servir l’univers Disney o Marvel com a reclam, però que al final van d’una altra cosa: de pujar a muntanyes russes i atraccions de tota mena; la resta és pur decorat, un fons intercanviable i un poc secundari. 

I és tot cert, i ho pens. Anar al Sónar m’ho va confirmar. Però també és cert que tampoc és que hagin canviat tant les coses. Potser en la història de certs festivals, quan eren petits i els seus cartells eren selectes, la cosa anava exclusivament de veure realment concerts, però des que els festivals es varen convertir en esdeveniments massius el tant per cent d’importància que tenen la música, el pur hedonisme i deixar-se veure han anat disputant-se el pes central, fins al punt que una part important del públic està clarament allà per la festa i els selfies. I tampoc és que em sembli malament. Aquí cadascú té els seus vicis. 

A mi també em crida l’atenció com la mitjana d’edat dels assistents a festivals ha anat augmentant amb els anys o que s’hagi imposat, en la majoria dels festivals populars, el popurri estilístic salvatge, sense cap coherència o més ben dit amb l’única idea d’estirar d’aquí i d’allà i ajuntar noms que li sonin vagament a un públic ampli i heterogeni. De nou, tot cool, tot chill. 

De fet, aquest seria el meu resum: potser és el moment d’admetre que els festivals de música mai han estat esdeveniments exclusivament musicals. Fa quasi tres dècades eren convencions anuals, el punt de reunió de col·lectius minoritaris amb gustos similars i impopulars, que no tenien cabuda a les revetlles o als concerts habituals, perquè no eren rendibles d’un en un. Avui en dia són party boats gegants, un circ on grups amortitzats que fa vint anys que no treuen un disc rellevant entretenen milers de persones i els ofereixen un pretext per fer mulladetes d’M i fer-se tots la mateixa foto amb les lletres de motlle gegants amb les sigles il·luminades del “festi” de torn, sponsored by Satan. 

Al final, un poc Disneyland Paris, on Mickey Mouse és l’excusa per menjar hamburgueses de merda a preu de robatori i fingir, durant una estona, que tots som molt molt molt feliços, encara que no entenguem gaire per què. No oblidis somriure a càmera.