Constança Amengual

EL SILENCI MODERN

He collit garroves aquest estiu i ho he trobat molt bucòlic, molt romàntic-postpandèmia. Un fet com a antic, viscut, recuperat d’un record llunyà. De petita érem molts entre cosins, tiets i padrins. Aquesta vegada ha estat diferent, poques mans i molta feina. La suficient perquè sigui suficient sense assolir l’excés. Francament, han estat diversos capvespres saludables d’aquests que donen espai i un temps valuós per contemplar, anar fent i ja està. 

Sense adonar-me’n, idò, em veig abocada en aquest espai-temps particular de verds i marrons i olors quasi oblidades. L’acompanya un xiuxiueig que només sent de fons i no puc desxifrar. Tanmateix, el concert estiuenc aviat s’apaga i el silenci s’instal·la. De petita mai el notava, el silenci. Mai una pausa ni una buidor. Cap absència en un paisatge exageradament abundant. Ara es fa massa intens i massa llarg i pesa, i diria que fins i tot molesta. 

És llavors quan compareix Maria Capó. Mira a càmera com qui té la certesa de saber-se un testimoni essencial. Amb la seva presència ens transporta a una altra època en què collir era una feina corrent en lloc d’una anècdota a contar. I després, com un regal, arrenca a cantar: «Això és un ball antic, que el ballen ses collidores, i són totes agradoses que cullen a Can Repic. A collir olives va, amb un paner sa pobila, mentre sa padrina fila, sa seda que lluirà». 

La seva és, per jo, la millor escena de Pedra i Oli, documental d’Àlex Dioscórides que, més enllà d’aprofundir en la delicada situació de l’olivar a Mallorca, capta la bellesa rústica d’un temps que desapareixerà. Les dones passaven hores i hores al camp, però era guapo, diu na Maria, perquè senties cantar: «Els que anaven amb carro cantaven, els que batien cantaven, els que segaven cantaven».  

Pedro Almodóvar sembla estar-hi d’acord quan a la seva pel·lícula més autobiogràfica, Dolor y gloria, ja hi col·loca cant als primers minuts a través d’un fitxatge estel·lar. «Cántanos algo, Rosita». I Rosalía decora l’escena inicial que retrata la infantesa del director. Tres dones també treballen allà. Renten la roba al riu i no estan cansades perquè Rosita les fa cantar.

També ho hem vist fa poc amb l’aclamada i reivindicada Alcarràs, de Carla Simón, que representarà l’Estat als pròxims Oscars. Una família ens mostra el dia a dia de la petita pagesia. Jo m’enamor de dos personatges: el padrí Rogelio i la neta Iris. Ell li ensenya a ella una cançó de pandero composta expressament per a la pel·lícula i que, repetida en diferents moments clau, serveix d’homenatge a la transmissió oral.

Reprenc la meva tasca, queda estona d’arreplegar. Mentrestant, al cap ressona el «molt m’agrada collir oliva» que Maria Capó ja m’ha revelat. Amb ella entenc ara la màgia de les tonades i pens per què ningú me les ha ensenyat abans. Dubt també de si algú en un futur les aprendrà. Però no em puc distreure més, he d’acabar. Omplirem sacs i sacs de garroves, però no sabrem cantar. Qui ho diria, Maria, que el silenci modern ens deixaria tan orfes, tan callades.