DITADES DE MEL
GUANYAR EL RELAT
Fa una sèrie de mesos que sobre l’escena musical illenca sobrevola una sensació: estam acceptant judicis sense processar-los ni una mica. Bàsicament, el que està passant és que ens hem rendit, hem entregat les armes i deim que sí a tot. Ens hem deixat endur pels corrents, per les campanyes de màrqueting, per l’amistat, el bon rotllo i les relacions personals que interconnecten la nostra petita escena i el seu públic més proper. I està bé això? Hem de dir que no. I hem de dir-ho perquè, si acceptam els corrents sense qüestionar-nos res, l’esperit crític està morint. I si mor l’esperit crític, estam condemnadíssims a la mediocritat.
Possiblement, aquesta editorial respon a aquelles idees que es van exposar fa temps al primer “Ara xerr jo“, quan es parlava que havíem de “donar suport” a tot el que es fes a la nostra escena i, alhora, desfer-nos de la idea que només allò alternatiu pot triomfar i ser acceptat. Evidentment estam en desacord amb aquesta idea. Sigui alternatiu o sigui mainstream, el que s’ha de fer és valorar amb consciència, i això és el que està faltant, perquè, com hem dit, estam extingint l’esperit crític.
A més, el que també ha passat és que hi ha hagut una voluntat d’elaborar un contrarelat. El contrarelat a la crítica. «És que aquí sempre ho criticam tot!», d’acord, i per això hem de passar a acceptar el contrarelat i només tirar-nos floretes? Ens equivocam i de valent, perquè una crítica no és dolenta. Una crítica, argumentada i sense entrar dins els caps de l’ofensa, és necessària per a la salut de l’escena, perquè sigui rica, per identificar cadascú al seu lloc dins l’espectre musical i per millorar-la.
Aquesta editorial vol ser un intent de reflexió fins i tot per a aquesta mateixa revista. Salut, reflexió i bona primavera.
S’Altra Música