ARA XERR JO!

Francesc Bonnín (@sakohue)
Pere Joan March (@pere_j)

SOBRE ALLÒ MAINSTREAM

Fa unes setmanes, a les pàgines d’aquesta finestra que ha obert S’Altra Música per les opinions dels seus lectors, es va publicar un article que podem qualificar com a polèmic. Sens dubte, una notable repercussió a Twitter i una hipòtesi que es pot descriure com atrevida feien honor a la intenció original en obrir aquesta finestra: engegar debat sobre l’escena musical a Mallorca. Amb aquesta intenció feim aquest article, que vol servir com a resposta.

Primer, convé recordar la hipòtesi d’aquell article primigeni: la llengua catalana “du les de perdre”, i per tant, per fer de la catalana una llengua normal, cal fer que, en tots els àmbits, aquesta pugui estar “normalitzada”, és a dir, que serveixi per fer “vida normal”. Això, segons aquest punt de vista, suposa que a l’escena musical mallorquina hi ha d’haver més grups “mainstream”, “de masses”, perquè la música en català a Mallorca s’escampi arreu i sedueixi tant a catalanoparlants “melòmans” com, sobretot, a la majoria social que no ho és, que “escolta Los 40 i no ha anat ni anirà mai al MoboFest”.

El primer error d’aquell article, creim, és que suposa que aquests grups surten del no-res. És a dir, s’apel·la a que aparegui un grup que a les masses, com van ser Antònia Font o Anegats. I es menciona que hi ha molta oferta “indie”, de la qual les pàgines de s’Altra Música en van plenes, però no prou grups que s’animin a fer música “mainstream”.

Al nostre parer, si volem grups de masses primer necessitam generar les condicions perquè sigui possible que surtin. Per una banda, una base social d’on puguin sorgir. És a dir, la música en català a Mallorca necessita arribar a més gent. Quants més oients tengui la llengua, més potencial per a grups de masses. I per això calen mitjans i espais. Si no disposam de mitjans mainstream que difonguin aquesta música, o espais de socialització i d’oci on aquesta es propagui, poc en podem fer els oients. És a dir, ni pel que fa a “indústria”, ni pel que fa a “escena”, hi ha les condicions materials necessàries perquè apareguin grups de masses com a bolets, cada pocs anys. Els grups de masses a Mallorca, històricament, han aparegut com a excepcions. Tomeu Penya, Maria del Mar Bonet i Antònia Font, segurament els únics grups i artistes que es poden anomenar realment “de masses” en algun moment de la seva història, són fruit d’un moment històric diferent, demogràficament més favorable, segurament, i de totes maneres no són comuns, apareixen cada molts d’anys.

Per altra banda, cal una escena rica i diversa. De fet, són necessàries quantes més escenes millor, entenent escena com aquella xarxa de grups i públic que es genera a un lloc i moment concret. Aleshores, perquè hi hagi una escena sana i prolífera és necessari que es donin les condicions materials necessàries per a creació de grups: que hi hagi llocs on poder crear projectes musicals (locals d’assaig a preu assequible) i que hi hagi llocs on donar a conèixer aquests projectes, sobretot a l’espai públic.

Segurament el més polèmic d’aquell article va ser carregar “les culpes” a la gent “del pal”. I bé, es pot contraargumentar de moltes maneres, la més evident és que els hàbits de consum individual poques vegades són palanques reals del canvi social. Un altre contraargument és per què s’ha de dir a la gent què li ha d’agradar i què no. El gust es pot modelar, clar, però pretendre des d’una talaia d’opinió dirigir-se a qui li agrada el metal, el punk, la psicodèlia o el pop indie de sobte perquè canviï al pop mainstream és d’una ingenuïtat fora mida. I diria que contraproduent a l’objectiu cercat, si és que aquest era sincer.

Per altra banda, se’ns fa del tot necessari redefinir “gent del pal”. Fa deu anys, a Mallorca gent del pal era gent que donava suport a la causa. Quina causa? La de la necessitat de protegir la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra terra, però també la nostra gent. Inquietuds culturals no només en trobam en el sector de classe mitjana-alta, com s’insinua a l’article. Més aviat tot el contrari, són precisament iniciatives des de sectors més populars les que fan d’altaveu d’aquests projectes musicals: revetles, concerts autogestionats, aplecs com l’acampallenga, etc.

Aquí sorgeixen una sèrie de preguntes: necessitam de veres grups mainstream? Quins són els referents d’aquests grups? Encara funciona aquesta fórmula? Al final, tot va per onades. No podem pretendre que un format Sopa de Cabra o Obrint Pas triomfi al 2022, perquè el gran públic no ho demanda. Als altres territoris esmentats també hi ha escenes underground que per res comparteixen públic amb allò mainstream. En canvi, sí que hi ha el que podríem anomenar “nou mainstream” en català, que beu d’allò indie, alternatiu i/o reivindicatiu i que, per circumstàncies diverses, es converteix de masses. En són exemples clars grups com Zoo, Txarango, Manel, Oques Grasses; en el passat, Antònia Font… grups que no beuen del pop mainstream global, però que es converteixen en grups de masses en el context dels Països Catalans. Xanguito, per exemple, és un grup amb prou èxit a Mallorca que ha intentat beure d’alguna d’aquestes tendències. I no es pot dir que hagi tengut poc seguiment. Immediatament a continuació sorgeix una altra pregunta: necessiten aquests grups d’un activisme cultural per arribar a l’”èxit”?

No s’ha d’obviar que hi ha la qüestió de les pretensions. Aquells que sàpiguen de música, que facin la música que més gaudeixin de fer. No tothom vol fer del seu projecte quelcom mainstream, no tothom vol tocar o escoltar els quatre acords de sempre. Però això no vol dir que no contribueixi positivament al panorama de música feta en català a Mallorca.
Aleshores, entenem que no necessitam estratègies de consum individualitzades, necessitam activisme cultural. En aquest cas, creim que el consum no ha d’esdevenir estratègic, però si la creació d’espais de socialització, el muntatge de concerts i activitats d’oci o la participació en col·lectius i entitats que propiciïn el desenvolupament de projectes en la nostra llengua. Els activistes musicals, o això que n’han dit “gent del pal melòmana”, el que hem de propiciar és que es configuri un relleu generacional en les escenes, i eixamplar la base, fer créixer els grups que configuren l’escena: tant donant-los a conèixer, com contant amb les seves propostes musicals quan muntem concerts, com comprant marxandatge. Els grans grups ja solen tenir una infraestructura que permet el seu desenvolupament (producció, promoció, distribució, management). Són els altres grups, els que no estan a primera línia ni omplen places, tenguin vocació de mainstream o no, els que necessiten d’activisme musical i/o cultural. Només així, eventualment, algun d’aquests es convertirà amb un grup de masses, sigui amb un estil més mainstream o no. Més que res, perquè en el context de Mallorca, ser un grup de masses no és tant una qüestió de voluntat, com de connectar, des de l’estil que sigui, amb el públic. Era Antònia Font un grup predeterminat a ser de masses? Ni estil, ni lletres, ho feien preveure necessàriament.

Per acabar, animam a tota aquella gent preocupada i conscient de la situació de la nostra llengua a assistir a concerts i activitats culturals, sobretot tot allò que sorgeixi d’una iniciativa popular. Però no ens quedem aquí. Organitzem-nos, creem entorn i proposem. Reivindiquem espais de trobada al carrer, reivindiquem la música feta a Mallorca i reivindiquem la nostra lengua.