Maria Amorós

ADAMISME MUNDIAL Z

“Tot està inventat, però no a Mallorca”. Si revisam el panorama musical mallorquí d’actualitat pensam en novetat, progrés i adaptació. I és que aquests darrers governs a favor del país (però no massa) han permès cada vegada més l’avanç de l’escena musical mallorquina cap als ritmes dels ràpids mercats nacionals i internacionals. En cada grup nou tot ens pareix increïble, tot ens pareix innovador, un “per fi música de qualitat i actual a Mallorca”. Amb tot, la realitat és molt diferent: de talent sempre n’hi ha hagut. Anys d’història musical invisibilitzats per un nou relleu completament adamista. 

La música urbana, el pop i l’electrònica, el punk i el hard en català no es van concebre ahir. En general, es veu que no hem començat a imitar-ho en massa fins que altres cultures no ho han desenvolupat. I, per què? Segurament aquestes importants onades musicals s’han subestimat per dues raons principals; per una part, per falta d’autoestima (fins que no ho facin els bons no ho podrem fer nosaltres) i, per altra banda, per falta de subvencions i ajuts (falta de suport). Fer música als marges i gratuïtament no ho pot fer tothom ni es pot fer per sempre. Per aquest motiu, aquests dos grans problemes van plegats i, junts, han desembocat en les actituds dels actuals hereus: una generació on s’ha trencat la baula.

Escolt Tots Sants, Ja T’ho Diré o Oprimits, i no me’n puc estar de pensar com estam emergent deixant-los completament de banda. Per ventura, Plan-ET hauria de conèixer Gonelles Morts i Rap Rural. Com sempre, el complex d’inferioritat típic mallorquí s’estén en tots els àmbits possibles: el nostre referent no és el nostre passat, sinó tot el que ha vengut de fora, que “sempre és millor”. Mentrestant, just de trescar un poc pels arxius musicals ens podem perdre en una immensitat de grups sensacionals i de tots els estils possibles: Syphossis, Xarxa, Fora des Sembrat, The Redsuns, Grollers de sa Factoria… Podria seguir i no acabar.

Aquest adamisme, però, no és una qüestió purament d’estil, sinó que també ha suposat un trencament gairebé total amb la música com a espai de reivindicació. A la vegada que hi ha una eclosió musical, aquests grups nous entren en escena negant cap voluntat de posicionament polític. Amb això, durant els últims trenta anys, la majoria de grups han sobreviscut sota mínims i tocant pràcticament de manera quasi caritativa i militant. És llavors quan el nou marc musical compareix amb aire d’indiferència política total. La realitat, com sempre, és una altra: si ara nous artistes volen cobrar el que cobren és perquè poden, però sobretot perquè hi ha un panorama sociopolític que els ho permet. La política potser ja no els importa, però a la política li importen ells. 

Som el jovent qui ens hi hauríem de capficar i preocupar per com van actuar els que ens van precedir; més que res per poder sobreviure en aquestes condicions de crisis i derrotes polítiques constants. Amb tot, encara hi ha marge de millora: és feina nostra investigar i donar veu a tots aquests precedents damunt els quals podem créixer. És també feina nostra entendre el panorama polític com a clau per desenvolupar una escena de qualitat i en català.

Hem de tenir clar què volem: mitjans de comunicació atents, institucions que ens donin suport polític i econòmic, festivals eclèctics que apostin per les novetats… En definitiva, com a país hem de tenir de tot, però hem de parar esment de no oblidar aquells que van lluitar per nosaltres, com ara hem de lluitar nosaltres pels que vendran. Tal vegada només cal entendre que, realment, potser Da Souza no existiria sense Musnok.