No se li escapa a ningú que l’escena musical mallorquina en català postpandèmia no és la mateixa que la d’abans de l’any vint. Una escena més feminitzada i amb pulsacions més baixes va eclosionar gràcies a l’aturada forçosa del món i també (i sobretot) al naixement i consolidació d’estructures com aquest mateix espai o Enderrock Balears. Tot plegat va servir perquè es donessin tots els elements per constituir una escena, és a dir: Barcelona ens va començar a fer cas.

Però el temps no s’atura i aquesta primavera ja complim quatre anys d’aquelles setmanes on tot es va aturar. Una vegada superada la necessitat de plasmar aquell món postapocalíptic ara l’escena de pulsacions baixes s’ha transformat i bifurcat. O bé cap a una escena més electrònica vinculada a la ciutat Comtal i amb una major projecció estatal; o bé cap a una escena més guitarrera vinculada amb les comarques interiors de Vic o Tarragona.

No obstant això, mentre es donaven aquests sismes a l’escena dels protagonistes habituals d’aquesta revista, s’estava cuinant una altra cosa al fogó de devora. En qüestió de poques setmanes han vist la llum noves cançons d’artistes com S’esemci, Sacrogermen o Iönquissà. Cruesa, genuïnitat i violència. Del drill al postpunk passant pel hip-hop més clàssic. Aquesta nova escena que està sorgint del subsol no sembla tenir cap intenció de fer amics ni de voler pegar el bot a fora-Mallorca. Però per això som aquí, per a posar etiquetes i reivindicar. Com a curiositat, voldria comentar que hi ha una transició del centre neuràlgic de Manacor cap a Felanitx. Manacor capital cultural oficial, Felanitx capital underground. Tanmateix, Quíbia continua sent l’epicentre artístic.

Que des de fora s’identifiqui una escena musical local i arrelada és molt bo per a la nostra supervivència cultural. Per això és tan important que surtin desertors d’una pàtria que encara no existeix, perquè són les excepcions les que confirmen la regla. Per ser un país culturalment normalitzat és tan important qui intenta rebentar la norma com qui la compleix obedientment. Tan important és que es consolidi el Mobofest com que surti el Desànim de lucre. Res millor que un Pau Riba nostrat afirmant que la seva aportació a la cultura mallorquina és precisament destruir-la.

Com degué pensar George Sand: l’hivern a Mallorca és massa llarg. I els nostres antiherois ho saben. Ho pateixen, ho escriuen i ho criden. Canalitzen la tristesa amb la ràbia d’aquell que se sap desemparat. Urameshi Army varen deixar dit: “vos pensau que no existim” i potser en això rau la seva essència. En patir la decadència en silenci.

*Humil recull de la no-escena: playlist primavera drill

Durant el mes de gener passen moltes coses: les rebaixes, la tornada a la rutina, els propòsits d’any nou, les nominacions als Oscars, Sant Antoni, Sant Sebastià… Però, de tots els elements que caracteritzen el primer mes de l’any, sempre n’hi ha un que em travessa passi el que passi. Arriba gener i una mescla de desmotivació, indiferència, nostàlgia, melancolia, depressió postvacacional, reflexions profundes i apatia m’assalten com si no hi hagués res més important. I jo em deix endur per aquest còctel d’emocions i pensaments intrusius, caic de ple en la mateixa trampa una vegada i una altra. Enguany començ a pensar que tot plegat és una reacció automàtica del meu cos: necessita respirar, posar ordre al que ha passat, organitzar tots els mesos que venen, recloure’s dins un cau i curar-se. Un dels perills d’aquesta recollida cap endins és perdre’s en l’autocompassió i fer-se víctima a una mateixa. Ben mirat, tothom té ferides. El que ens diferencia és la manera com les guarim, i els músics i grups mallorquins saben molt bé com acompanyar-nos en aquesta tasca tan infernal com redemptora.
El nou disc de Reïna, Retirada a temps, ens ha fet molt felices. Així i tot, no el podem classificar com un disc alegre, optimista. Tampoc trist o depriment. És precisament el balanç just que necessitam per no perdre el nord aquest principi d’any. Reïna canta a les petites cases dins els nostres cors amb temes com el que dona nom al disc, Retirada a temps, però també a les persones que desitjaríem no haver conegut a Mals costums: “T’he fet créixer les ferides, / però aparentment a tu t’és ben igual ./ I ara couen, sagnen i brillen, / i són molt més fosques i opaques que abans”. Igualment, potser qui va escriure la lletra d’Absurd també transitava un gener un poc convuls: “Entre tu i jo un precipici. / Un caminoi que no acaba mai”.
Una altra manera d’enfrontar-se a la nafra és fugir. Però un fugir per trobar-se, per conèixer altres refugis. Això ho sap molt bé Júlia Colom, que a Camí Amunt ens canta “Partesc camí amunt, / per poder mirar lluny. / Entenc qui soc quan mir el recorregut”. Amb els anys també he sabut que el més important no és cap on ens porten els camins, sinó ser capaces de trobar-ne de nous, com canta Maria Hein a Mercuri i Mart: “Tota sola he trobat un camí, / no sé on me durà, no sé a on estic”.
Una de les artistes que ens ha ensenyat maneres més diverses d’encarar les èpoques fosques de l’existència és Maria Jaume. Ella, reina del folk i ara del pop, amb una de les evolucions artístiques que més m’emocionen de l’escena musical catalanoparlant actual, representa totes les al·lotes que utilitzam diàriament l’emoji de la muntanya russa quan algú ens demana com estam. Ella sap que un dia escrivim notes al mòbil redactant possibles missatges a algú mentre ploram escoltant Magnetic Fields i l’endemà prenem decisions absurdes com mutejar aquesta mateixa persona a Instagram o ignorar-la per sentir-nos millor. Ens diu que totes les nostres versions de la tristesa són vàlides perquè ella també les té. A Com te n’has anat? gairebé ens xiuxiueja “Morta de fred / quan m’aixec del llit i no te veig” i, al mateix àlbum, a la cançó Procés natural ens tranquil·litza amb un simple i colpidor “El final del principi ha arribat, / mentre jeim al sofà arrufats. / Però no és més que un procés natural”. Totes hem necessitat una amiga que ens acompanyi en el drama i alhora ens faci tocar de peus a terra. Musicalment parlant, aquesta amiga meva és Maria Jaume. Perquè si ens acostam als seus darrers senzills com Lo que romp es coret trobam autèntiques joies contradictòries, de les nostres preferides: “No vull estar amb ningú que no siguis tu, / però ja saps que es mal que me fas, / fa des nus un desenllaç”,
Comença el 2024 i arriba gener amb la seva força. Sé que hi haurà dies dolents, que és un moment de l’any que no em cau bé, però almanco me’n podré riure de mi mateixa i cantar de manera no irònica “El passat s’ha esfumat, / xin xin i bye bye, / amore, / che dolore”.

DITADES DE MELELS MILLORS DISCS DEL 2023 SEGONS...

DITADES DE MELJoan Llinàs OSSIFAR I L'ÚS DE...

DITADES DE MELMaria Amorós ADAMISME MUNDIAL Z...

Divendres passat, quasi per casualitat, vaig acabar al Sónar veient Aphex Twin, després de deu hores conduint a través de les autopistes europees. Va ser el final inesperat a un viatge en furgoneta de tres dies i dos mil quilòmetres. De fet, tan inesperat que, hores abans, havia jurat i rejurat al meu company de viatge que les meves ganes d’anar al Sónar, després de la pallissa que ens estàvem pegant i la pau d’esperit que havia experimentat el dia abans al Llac Léman, eren igual a zero.

DITADES DE MEL Júlia Mérida     ESCENA...

Redol (m, s.): Sector de la societat illenca establerta sobretot al Pla de Mallorca, part de Quíbia i en menor mesura al Raiguer, que consumeix esdeveniments culturals i festius, comparteix gust musical i una ideologia política (almenys a grans trets) i es topa, constantment, als indrets assenyalats.

DITADES DE MELAntoni Trobat   LA GRAN...

DITADES DE MEL   GUANYAR EL RELAT Fa una...

DITADES DE MELConstança Amengual   EL...

L’any 1972 l’empresa de videojocs Atari crea el Pong, un dels primers i més famosos videojocs de la història i que alhora aconseguí tot un prodigi tecnològic per l’època: afegir un efecte de so a la partida. Un so únic i senzill, però molt característic i rellevant perquè seria el punt de partida de la interacció entre videojocs i música. Pocs anys després, l’empresa Taito aconseguia afegir una melodia sencera al videojoc Gun Fight, i cap al 1978 tregueren l’exitós Space Invaders amb el qual, per primera vegada, es transmetien sonorament aspectes sobre l’evolució de la partida a través de la fusió d’efectes de so i melodia. A partir d’aquí la interacció entre música i videojocs evolucionà a un ritme espectacular.

Enhorabona! A tu, que has contribuït a donar vida a aquest projecte que tens entre les mans. Com tanta altra gent ha fet, has confiat en el talent, feineria i il·lusió d’aquest grup de joves que formen S’Altra Música. Gràcies a això hem passat d’una idea a una realitat. No era fàcil.

Un cop vaig sentir algú —crec que era en Tomeu Mulet de Polseguera— comentar sarcàsticament (sí, era sarcasme, probablement era en Tomeu, sí) el contrast entre com de difícil era posar d’acord un grup d’amics per anar a un concert i el consens espontani que sorgia quan algú, en canvi, proposava anar a comprar cocaïna.