Joan Llinàs Cuadros

DEL PONG AL ROBLOXCORE. LA INTERACCIÓ ENTRE LA MÚSICA I ELS VIDEOJOCS

L’any 1972 l’empresa de videojocs Atari crea el Pong, un dels primers i més famosos videojocs de la història i que alhora aconseguí tot un prodigi tecnològic per l’època: afegir un efecte de so a la partida. Un so únic i senzill, però molt característic i rellevant perquè seria el punt de partida de la interacció entre videojocs i música. Pocs anys després, l’empresa Taito aconseguia afegir una melodia sencera al videojoc Gun Fight, i cap al 1978 tregueren l’exitós Space Invaders amb el qual, per primera vegada, es transmetien sonorament aspectes sobre l’evolució de la partida a través de la fusió d’efectes de so i melodia. A partir d’aquí la interacció entre música i videojocs evolucionà a un ritme espectacular.

Val a dir que la gran diferència entre la música convencional i la música dels videojocs és que aquesta darrera no just pretén generar una experiència estètica en l’oient, sinó que també té l’objectiu de capbussar-lo en el videojoc, de generar una experiència immersiva, com el cinema, si fa no fa. Així, en la dècada dels vuitanta la música de videojocs ja fou capaç de despertar emocions concretes en funció de com es desenvolupava la partida com, per exemple en el Super Mario Bros, en el qual ja figuraven melodies diferents que transmetien tensió, èxit, fracàs, romanticisme… Posteriorment, en la dècada dels noranta, la irrupció del sistema MIDI suposà tot una altra fita per a la música de videojocs, ja que aquesta innovació féu possible la reproducció de melodies encara més variades i de gran complexitat. Però el moment clau en aquesta història arriba amb la irrupció de la tecnologia Dolby Digital, gràcies a la qual els estàndards de qualitat i de capacitat d’emmagatzematge de la música de videojocs es varen situar al nivell dels de la música convencional. Una prova d’això és la impressionant banda sonora del videojoc Silent Hill, creat l’any 1999, tota una fita del gènere musical ambient que impulsà al seu creador, Akira Yamaoka, a l’Olimp dels creadors musicals de culte.

Però sembla que la interacció entre videojocs i música no s’atura aquí, i que ens ofereix un futur ple d’innovacions i possibilitats. Un nou estadi en la virtualització de la vida. Un exemple d’aquest fet seria la creació del gènere musical Robloxcore, que ha sorgit espontàniament a partir de l’activitat de la comunitat de jugadors del videojoc Roblox. Aquest videojoc, famós en comunitats de jugadors preadolescents de diversos països, es defineix per ser un motor de creació, sorgit l’any 2006, que permet personalitzar mons oberts i crear minijocs de servidors multijugador amb els quals es pot gaudir d’una segona vida a través d’avatars quadriculats anomenats robloxians. El fet és que aquesta plataforma també permet als jugadors apujar la seva música i reproduir-la quan són a prop d’altres jugadors. La plataforma ha posat diversos filtres per tal que els jugadors no pugin cançons amb lletres obscenes ni samples que vulnerin els drets d’autor. Però els espavilats preadolescents han aconseguit botar-se tots els filtres mitjançant “bypassos d’àudio” que es comparteixen entre ells. El resultat de tot aquest desgavell és el Robloxcore, un tipus de rap caòtic i obscè ple de frenètics efectes de so. Una espècie de música postapocalíptica carregada d’histrionisme i amb un to infantil que resulta molest per aquells que no formen part de la comunitat de jugadors del Roblox. Alguns dels seus creadors més famosos com DigitalCrimes, Lieu o LungSkull són reconeguts i aclamats pels membres de la comunitat Roblox; una particular versió del fenomen fan en la preadolescència gamer del segle XXI.

El més rellevant de tot plegat no és la música en si, sinó el fet que un grup d’individus hagi generat tot un gènere musical a partir de l’ús que fan d’un videojoc i de la comunitat que han generat entorn d’aquest. Aquest sembla ser un esglaó important en la interacció entre música i videojocs, i una altra demostració que els més joves sempre troben maneres innovadores de reafirmar la seva identitat col·lectiva a través de la innovació musical.

Fins i tot en l’era de la globalització, els camins de la música són inescrutables.