ELS MILLORS DISCS DEL 2023 SEGONS S’ALTRA MÚSICA

1- Espurnes i Coralls (Microscopi, 23) – Mar Grimalt

Els llocs tenen colors, fan sensacions, expressen coses i, sobretot, són sonors. Espurnes i Coralls (Microscopi, 23) és un clar exemple de com un lloc pot ser l’escenari perfecte per donar veu i color a un disc. La fàbrica de ciment familiar de Mar Grimalt és la protagonista d’aquest disc tan ben tramat que ha estat triat com el millor disc del 2023 per a S’Altra Música. És un treball íntim i catàrtic, una òpera prima que es va fer esperar, però que va transmetre la sensació de grandesa. Peces fetes a partir de la guitarra acústica de Grimalt, però que han sabut transcendir als sàmplers i a certs sons electrònics que han redimensionat les cançons primigènies de l’artista. Una introspecció on es nota la feina colze a colze feta amb Joana Gomila i Laia Vallès, que van aconseguir entremesclar un so eminentment analògic amb les traces electròniques i els sàmplers.

2- Cançons velles, cançons urgents (Shows Ocults Records, 23) – Ánimos Parrec

Difícilment un nom de disc mai havia estat tan encertat com Cançons velles, cançons urgents (Shows Ocults Records, 23). “Cançons velles” per la seva essència i per semblar que van ser creades fora dels temps de modernor actual; i “cançons urgents” perquè la majoria dels temes tenen una veritat rabiosa que necessita ser escoltada en els temps que vivim. Un disc sense cap més pretensió de ser el que és i de definir qui són Ánimos Parrec: un grup de música d’arrel, sincer i de rock’n’roll rural. Les cançons d’aquesta primera entrega són costumistes, directes, sense floritures i identificant mals de la nostra terra. A una escena on abunda el pop i el fet de parlar d’amor, ells aposten per explicar històries ultralocalistes, anècdotes personals, fer befa dels “cunyats” de torn o desmuntar mites religiosos. Un disc i una banda per creure que encara hi ha esperança.

3- Inmortales (Discodrome Recs, 23) – Escorpio

Més de quatre anys han hagut de passar des de la darrera notícia discogràfica d’Escorpio. Però tot arriba. Gravat i mesclat sota l’abric dels Estudis Favela, aquest segon àlbum continua la línia estètica del primer llarga durada, amb ambients obscurs propis del dark pop que s’apoderen de tots els racons de la referència. Amb un estil molt reconeixible de rock vuitanter, però amb una essència pop clara, que podríem agermanar a grups com els valencians La Plata, els palmesans han fet desfilar tot un seguit de temes que sobretot creixen en la segona part del treball. En todos lados en seria l’exemple més clar, amb riffs suaus de guitarra, cosa que permet endinsar-se dins la melodia del tema, o també a l’excel·lent Destellos, un gran hit. Escorpio han aconseguit treure un segon disc sense gaires filigranes, però tampoc sense gaires decepcions. Un disc que val molt la pena.

4- Miramar (La Castanya, 23) – Júlia Colom

El 2023 vàrem celebrar l’arribada de la primera referència de Júlia Colom, un primer disc on s’han descobert cançons tan garrides com Olivera o sorprenents com Enveja. Miramar (La Castanya, 23) és una suma de moltes parts de Júlia Colom, on no ha pogut deixar d’incloure tres tonades mallorquines i que, alhora, també ha optat per produir temes amb bases electròniques com l’anomenada Enveja o Estròfica. Per acabar, ho tanca amb cançons més folkies. Tres esperits de la mateixa Colom que s’entrecreuen per donar peu a una primera referència. Tot això, sumat a unes lletres que, sorprenentment avui dia dins l’escena, no parlen d’amor. Un disc heterogeni (tal vegada una mica massa), però honest amb l’artista de Valldemossa.

5- Electronic Devices (Oigo Discos, 23) – Joan Miquel Oliver

«Sentir-se bé és molt difícil» diu Se pon es sol, la cançó que obre Electronic Devices (Oigo Discos, 23). I el que també és molt difícil és fer l’enèsim disc i que torni a sonar fresc. Això és el que ha aconseguit Joan Miquel Oliver amb un disc transparent, on xerra de sentiments d’una manera més oberta; però continua teixint la nostra realitat amb la seva ploma remullada de costumisme illenc tant de “ca nostra”. La guitarra deixa pas als sintetitzadors, a la juguera i a la fantasia. Així mateix, si parlam de passar-ho bé, no podem deixar passar Cinquanta euros, una cançó que té com a base un àudio de WhatsApp d’un amic d’Oliver i que, senzillament, és excels. Una història que fa que no puguis deixar de riure i escoltar atentament com el narrador teixeix el conte, mentre les melodies ens van embolcallant.

6- Retirada a temps (El Jardí Amagat, 23) – Reïna

Després d’un disc tan ben tramat com va ser Arts Marcials (U98, 21), teníem moltes ganes de saber com sonaria el nou treball de Reïna. Els manacorins han caminat cap a noves sonoritats, deixant de banda el pop dolç i tendre per fer sonar les guitarres i el niló ben fort. Una nova etapa que ha fet sorgir temes tan vibrants com Flors o Maldecap, dos dels singles. Ara bé, una cosa que no ha canviat gens són les lletres que fa Biel Riera, un lletrista que té la gran capacitat d’escriure d’amor d’una manera tan única que fa que ens identifiquem al 100% i que mai soni nyonya. Reïna ha continuat fent camí amb un disc diferent amb la clara convicció de voler continuar fent el millor pop en la seva màxima expressió.

7- Cartes i Estampes (Ground Control, 23) – Marc Mas

Si miram el llistat d’òperes primes dels músics illencs, poques vegades podrem trobar treballs tan ben fets com Cartes i Estampes (Ground Control, 23), el primer disc de Marc Mas en solitari. Un disc enllaçat com si fos una trunyella, amb una composició que s’allunya de les estructures convencionals. Pop-folk alternatiu, amb traces jazzístiques i, fins i tot, ritmes que rememoren alguna bossa-nova. El que realment llueix és el significat de l’obra: “cartes” per cançons dedicades a amics i persones estimades, i “estampes” per fotografies mentals de la vida de Marc Mas que ha volgut musicar.

8- Las Hayas Arce (Fohen Records, 23) – Miquel Serra

Miquel Serra és com el golejador de moda, “mai falla a la seva cita amb el gol”, com se sol dir en termes futbolístics. “Mai falla” perquè, com cada any, va tornar a llançar un nou disc, i “mai falla” perquè va tornar a fer un disc més que notable. Las Hayas Arce (Fohen, 23) és una d’aquelles obres que fa Serra entre discs més consistents. És un disc molt més obert i conhortant que l’últim. Càlid, ple de nostàlgia i caliu d’amor. I tot i ser “petit”, s’ha desfet molt de la guitarra espanyola per donar pas a sintetitzadors i pianos que han aportat aquesta llum que té el disc.

9- AMIGUES i AUTOTUNE (PB Records) – Fades

Si fa dos o tres anys ens haguessin dit que veuria la llum un disc com el de Fades, molts hauríem estat escèptics. Per sort, el 2023 ho hem viscut amb normalitat, primer motiu de celebració. El primer treball de Fades ha estat una sorpresa per a molts, i no tan sols per l’estètica, sinó també per les lletres i la composició dels seus temes. S’hi reflecteix la generació que l’ha parit; immediatesa, xarxes socials, velocitat. Segurament, si el volem entendre, hem de fer l’esforç d’entrar-hi com si fóssim un d’ells. És un primer disc en el qual, no ho negarem, hi ha coses a millorar, però l’entrada ha estat triomfal.

10- TOT ALLÒ QUE NO SAP NINGÚ (Hidden Track Records / Pértiga Music, 23) – Maria Hein

Maria Hein ha tornat amb un disc que ofereix una visió renovada de la seva evolució i progressió artística. És un àlbum que té molta presència del piano, i això és un punt fort. A més, també semblava haver trobat un equilibri entre l’ambient urbà i les seves arrels, encara que no podem evitar notar algunes referències òbvies a algunes artistes contemporànies de l’àmbit internacional. Pel que fa a l’apartat líric, a molts de temes Hein continua emprant l’estructura pop amb la qual va encaminar el seu primer àlbum, però també en defuig per obrir-se a noves fronteres d’estil K-Pop.