DITADES DE MEL

 Júlia Mérida  

 

ESCENA EMERGENT?

Escric aquesta peça després de llegir Twitter i no és un acudit. Repàs el tema del dia. Avui: neu a la Serra. Tanmateix, demà serà una altra cosa. Durant els últims mesos, però, una de les preocupacions constants ha estat precisament el panorama musical illenc. Preocupació o motiu d’orgull, és innegable com ens agrada fer dissertacions sobre l’estat actual, futur o fins i tot sobre les arrels que sustenten el que gairebé tothom continua anomenant escena musical emergent. M’incloc dins «ens agrada», clar que sí. Tot i això, ja fa temps que pens fins a quan haurem de carregar aquesta etiqueta. Quan deixa un grup o artista de ser emergent? Podem ja distingir entre panorama general i panorama emergent dins l’univers musical mallorquí? Podria fer un enfilall, però els odii. Sort que la bona gent de S’Altra Música em deixa aquest espai per divagar.

És curiós com en l’àmbit artístic sí que ens agermanam en un únic col·lectiu: illencs. Personalment, m’agrada aquesta paraula, però no sé si l’ús que en fem en segons quines ocasions és del tot adequat. Ni parlar de balears o ses illes. Per aquí ja no fa falta ni aturar-nos. Siguis de l’illa que siguis, ets illenc, clar està. Però sovint el terme s’utilitza per a fer referència a les Illes Balears en conjunt i després ens trobam un cartell constituït íntegrament per grups i artistes mallorquins. No sé jo com deu caure als músics de les illes veïnades.

Tanmateix, on vull arribar avui no és tant a la qüestió geogràfica com al recorregut en la indústria de cada grup i el vocabulari que utilitzam per promocionar-ne un concert, entrevista o xerrada. Què significa ser un artista emergent?

Des d’una mirada sociològica, el 2005 Robert K. Sawyer va proposar el Paradigma de l’Emergència a Social Emergence: Societies as Complex Systems. Entenem per emergència el sorgiment de determinats trets particulars en una societat, diferents dels atribuïts als elements bàsics d’aquesta (Giner, 1998). D’aquesta manera, centrar-se en l’estudi de l’emergència requereix l’anàlisi complexa de les relacions entre els individus i el grup social. En aquest sentit, Sawyer reivindica el paper determinant del llenguatge a l’hora d’analitzar un fenomen emergent. Així, si els agents implicats en el procés d’emergència (en aquest cas músics, periodistes, tècnics de so, públic…) comparteixen el mateix sistema comunicatiu, hi ha manco dificultats a l’hora d’establir un marc d’interacció comú. A més, Sawyer afirma que els processos d’emergència s’organitzen en tres nivells estructurals: individual, emergents efímers i emergents estables. Els darrers representen la història compartida del grup social emergent. En la curolla que ens ocupa, els agents implicats utilitzem el mateix sistema comunicatiu i tenim més o manco clara la història compartida. D’aquesta manera, som encara una escena emergent?

A parer meu, la pregunta és enganyosa i plena de matisos. Emergent és qui arrenca en la seva carrera o qui fa poc que hem descobert? Si parlem de Da Souza, Joana Gomila o Saïm, grups amb anys de trajectòria i uns quants treballs discogràfics a l’esquena, l’etiqueta perd tot el sentit. En canvi, situar-la sobre artistes com Aina Tramullas, Maria Hein o Reïna pot tenir més congruència. Igualment, de segur que aviat també aquests noms deixaran de ser emergents, donant pas a noves veus que els succeeixin. Perquè aquestes són les proves clares d’una escena en bona forma: la certesa de comptar amb professionals que cada dia la fan seva, tenir referents sòlids i saber cedir espai als que arriben. Així, el panorama illenc pot creure’s el que és: una escena musical vàlida per si sola, on passen coses perquè hi ha persones que les fan, amb iniciativa i compromís.