ARA XERR JO!

Martí Colom Nicolau
@marti_oh_si

INDIE-GÈNCIA NACIONAL

Tenim un problema. Es dona la infeliç circumstància que parlam una llengua que du les de perdre. La culpa no és nostra, òbviament, sinó dels nostres avantpassats. Quan era l’hora, no es dedicaren a colonitzar i genocidar i expandir la mare pàtria amb entusiasme suficient. Si volem que la situació millori, hem d’aconseguir que el nostre idioma serveixi per fer vida normal. En l’àmbit musical, que és el que ens interessa, això passa per aconseguir que la gent de Mallorca escolti música feta en la seva llengua.

És que no hi ha oferta? No en van plenes, les pàgines d’aquesta revista? Sí, però no. L’escena musical mallorquina viu una situació anòmala. Mentre no s’aturen d’aparèixer nous grups indies, duim més d’una dècada esperant que sorgeixi un grup mallorquí de masses. Un grup autènticament popular, que sigui capaç d’apel·lar i connectar amb tota la gent catalanoparlant de Mallorca que escolta Los 40 i no ha anat ni anirà mai al MoboFest. Un grup que arribi al públic que fou el target d’Anegats, o de les cançons més convencionals d’Antònia Font, i que vagi més enllà. És important que existeixin conjunts així, perquè són els qui fiancen i amplien la presència social d’una llengua, i això és clau per garantir-ne el futur.

Com és que no podem tenir unes Tanxugueiras, uns Txarangos o uns Taburetes? Una resposta exhaustiva requeriria parar esment a molts de factors —que si la manca de circuit, que si la insularitat, etc.—, però aquí el que ens interessa és assenyalar culpables: si a Mallorca hi ha més underground que mainstream és —plot twist— per culpa nostra. És a dir, per culpa dels hípsters-moderns-alternatius-indies fills de família catalanoparlant de classe mitjana-alta amb inquietuds culturals, que aquí anomenarem la gent “del pal”.

Et demanaràs, lector “del pal”, “què hi tenc a veure jo, amb tot això? Que cadascú escolti, toqui i programi el que més li agradi, no?” Anem a pams. Al país on vivim, en què la mobilitat social s’ha convertit en una criatura mitològica, i les subjectivitats estan cada vegada més homogeneïtzades pel capitalisme tardà, per defecte tothom és massa: Inditex, caps de setmana al Fan o al Festival, i emocionar-se escoltant Adele. Davant aquest panorama, qui es vol individualitzar i diferenciar de la majoria ho ha de fer a través d’un consum de productes culturals alternatius. Si el poble escolta en Camilo, tu escoltaràs Cariño.

A Mallorca, això es tradueix en que la gent “del pal” —que en termes sociològics, econòmics i educatius és la que està en posició de fer més bé a la música en la nostra llengua— es dedica a despreciar sistemàticament les escasses propostes musicals aspiracionalment mainstream que es fan per aquí. No és cap drama que na Kacey (de Sacramento) o n’Héctor (de Lavapiés) vulguin anar d’alternatius. Però, si és na Margalida (de Porreres), que intenta estar al dia de les darreres novetats de l’escena manacorina, qui arrufa el nas quan sent a parlar d’OR (O-erra, no n’Olivia Rodrigo), estam ben arreglats. Si, a més, veim com és capaç d’apreciar de manera irònica a n’Aitana, però no li passa pel cap que podria gaudir de la mateixa manera de Xanguito, està fet de nosaltres. Per què? Perquè a diferència dels anglosaxons o els espanyols, nosaltres som quatre rates a la deriva enmig de la mar. Però hi hem de posar remei.

La gent “del pal” melòmana hem de prendre consciència que el futur de la nostra llengua és a les nostres mans. Essent tan poquets com som, el nostre consum musical ha de ser necessàriament estratègic. La perspectiva és esgotadora, sí, però ningú no ha dit que formar part d’una cultura en decadència fos senzill. Que mos agrada més en Miquel Serra que Emboirats? Paciència. El que hem d’entendre és que, si volem que d’aquí a cinquanta anys hi pugui haver, no ja un altre Miquel Serra, sinó qualcú que xerri en català a Mallorca, avui hem de donar un suport entusiasta als grups de música patxanguera i senzilla que no aspiren a ser originals, sinó a agradar a la majoria.

I no només ha de ser estratègic el consum. També fa falta que la gent activa i amb iniciativa que programa concerts compti amb aquestes propostes, i que la gent que en sap, de música, creï nous grups orientats cap a aquest segment. Aquesta és la manera de fer créixer la demanda, de crear circuit, d’incrementar-ne la qualitat, i de fer que sigui comercialment atractiva la música de masses mallorquina. Sobretot, però, hi ha d’haver un canvi de mentalitat per part nostra: gent “del pal” de Mallorca, abracem el mainstream en un acte d’amor per “sa Roqueta”! Tornem-nos fanàtics de qualsevol proposta que faci ús dels acords i melodies més suats i les temàtiques més típiques! Facem-ne propaganda a la gent de la feina, a familiars i a amistats! Serà dur, ho sabem, però només així podrem resistir l’embat de la Història.