Joan Cabot (@joancabot_)

EL PREU DE LES COSES

Un cop vaig sentir algú —crec que era en Tomeu Mulet de Polseguera— comentar sarcàsticament (sí, era sarcasme, probablement era en Tomeu, sí) el contrast entre com de difícil era posar d’acord un grup d’amics per anar a un concert i el consens espontani que sorgia quan algú, en canvi, proposava anar a comprar cocaïna. Jo afegiria un element més en el contrast: l’etern debat sobre el preu de tot allò que té a veure amb la cultura, enfront del preu inapel·lable i constant de les drogues. Mai no he vist ningú discutir-li al seu dealer el preu del gramet; i manco demanar-li si incloïa consumició, posar mala cara en cas de negativa i girar cua. En canvi, he estat prou vegades a la taquilla de concerts per comprovar com pot de rata ser qualsevol per cinc miserables euros, alguns músics inclosos. 

El cas és que aquí quasi tothom té una idea molt clara de quant hauria de costar un concert i n’hem vist una nova prova aquestes darreres setmanes amb el debat que ha suscitat el cost de l’actuació gratuïta d’Antònia Font en el programa de festes de Sant Sebastià. 

 No dic que em sembli bé o malament que l’Ajuntament de Palma pagués 341.000 euros pel concert. Només dic que el preu tampoc em sembla desorbitat per a un grup que va omplir fa només uns mesos el Palau Sant Jordi amb 15.000 persones pagant un mínim de 30 € per cap. Això són uns 450.000 €. Així que com a mínim diria que 341.000 € és un preu ajustat al mercat. Que després el mercat sigui una merda és una altra discussió. A mi em sembla injust que hi hagi bandes semiprofessionals i de cert prestigi actuant a festivals importants per l’alta mínima (toca a uns trenta i pocs euros nets de nòmina, però, eh, dona per comprar-te una entrada per AF al Sant Jordi!), mentre en una altra lliga bandes més populars cobren quantitats que freguen l’obscenitat. No parl d’Antònia Font. De fet, és probable que ells estiguin bastant d’acord amb tot el que acab de dir. 

 Ja vàrem parlar aquí fa uns mesos que difícil és creuar el congost que separa la classe baixa de la classe mitjana, per no parlar d’escalar a la classe semialta. Però el que hi ha darrere les crítiques al preu pagat pel concert d’AF a les festes de Sant Sebastià no és un debat sobre els desequilibris de tarifes en el mercat de la música, sinó cert tic habitual cada cop que parlam del cost de la cultura i dels doblers que les institucions hi dediquen. I és un debat un poc esquizofrènic, perquè molts cops els mateixos que demanen sous dignes pels treballadors del sector —o pels treballadors en general— s’escandalitzen quan apareixen xifres concretes. O és que els que fan feina en la cultura no són treballadors? I passa sempre. Cada cop que apareixen convocatòries de subvencions culturals, se sent el mateix rum-rum, com si haguéssim de demanar perdó per voler dur una vida digna. Per contra, com el preu del gram de farlopa, que ningú no qüestiona les ajudes al sector automobilístic, el turístic o el tecnològic. La idea que aquests sectors han aconseguit instal·lar en l’imaginari col·lectiu és que creen feina i riquesa, feina de veres, no com tocar la guitarreta, escriure novel·letes o filmar pel·liculetes que, tanmateix, no mira ningú. En resum, potser ens convendria més fer-nos dealers.