Joan Llinàs

OSSIFAR I L’ÚS DE L’HUMOR EN LA MÚSICA MALLORQUINA CONTEMPORÀNIA

Fa unes setmanes escoltava el disc recopilatori 20 anys 50 cansiones d’Ossifar (Blau 2008). Un majestuós àlbum recopilatori amb el qual, des de la llunyania temporal, un es pot capbussar dins la grandesa del que aquesta banda va representar per a molts de mallorquins a la dècada dels anys noranta. A través d’una magistral combinació de música i humor, foren capaços de tractar d’una manera brutalment directa i sincera els grans temes de la mallorquinitat de finals del segle XX, amb totes les seves contradiccions i particularitats.

És sabut que als mallorquins sempre ens ha costat molt xerrar de nosaltres mateixos. En general, crec que es podria afirmar que som una cultura introvertida. A l’Illa la majoria de converses versen sobre fets i persones, i els grans temes es tracten en soledat, des de la distància o a través de frases ancestrals. Possiblement aquest sigui el motiu pel qual les comparacions entre el Far West americà i els personatges de la nostra illa funcionen tan bé.

Les cançons d’Ossifar tenien certament un efecte alliberador, quasi catàrtic. I és que l’humor ens permet verbalitzar allò que la moral, el caràcter i les bones formes no ens permeten exterioritzar. En aquest sentit, un humor de qualitat visibilitza els personatges que som, les incoherències que ens habiten, o la naturalesa dels arquetips que poblen la nostra illa (Toni begut, Xerif Ripoll…).

En la seva música és fàcil identificar contradiccions tan nostres com, per exemple, la insalvable distància entre la ruralia i el turisme de masses (l’amo en Pep de sa Sínia), la connivència religiosa amb la qüestionable moral de l’època (compañero sacerdote), la titànica irrupció del turisme (vacasiones en mallorca, Deutschland in Mallorca), el conflicte entre l’individu i l’estat (mi sarquento, Sa porsella i es sivil) o l’amor en temps postmoderns (Me Hase Miedo, Angeleta…).

Un finíssim ús de la ironia, la sàtira i el sarcasme impregna la majoria dels seus temes i també és destacable l’excel·lent execució de diversos estils musicals, escollits amb gran encert per dur el to i l’estat emocional de cada tema. Així, veim com se serviren d’estils i gèneres tan dispars com l’electropop, el blues, el rock, el pop, el bolero o el pasdoble…

En definitiva, una escolta superficial de la música d’Ossifar ens acostarà a la seva cara més òbvia i festosa, però si feim una escolta amb cura podrem trobar una insondable riquesa de matisos tant estilístics com dramatúrgics.

Aquesta conjugació de virtuosisme musical i humor em sembla que és una raresa en el món de la música. Escoltant aquest disc recopilatori em venen al cap pocs conjunts que s’hagin atrevit amb aquesta difícil conjunció. Un d’ells és Frank Zappa, possiblement el gran mestre de la sàtira, la ironia i el sarcasme. Un músic virtuosíssim i un personatge polièdric d’un inqüestionable talent que sempre va abraçar l’humor com a eina per expressar allò que no es permet dir de manera seriosa.