DITADES DE MEL
PRIMAVERA DRILL: L’ESCENA QUE NO SABÍEM QUE NECESSITÀVEM
Sebastià Caldentey
No se li escapa a ningú que l’escena musical mallorquina en català postpandèmia no és la mateixa que la d’abans de l’any vint. Una escena més feminitzada i amb pulsacions més baixes va eclosionar gràcies a l’aturada forçosa del món i també (i sobretot) al naixement i consolidació d’estructures com aquest mateix espai o Enderrock Balears. Tot plegat va servir perquè es donessin tots els elements per constituir una escena, és a dir: Barcelona ens va començar a fer cas.
Però el temps no s’atura i aquesta primavera ja complim quatre anys d’aquelles setmanes on tot es va aturar. Una vegada superada la necessitat de plasmar aquell món postapocalíptic ara l’escena de pulsacions baixes s’ha transformat i bifurcat. O bé cap a una escena més electrònica vinculada a la ciutat Comtal i amb una major projecció estatal; o bé cap a una escena més guitarrera vinculada amb les comarques interiors de Vic o Tarragona.
No obstant això, mentre es donaven aquests sismes a l’escena dels protagonistes habituals d’aquesta revista, s’estava cuinant una altra cosa al fogó de devora. En qüestió de poques setmanes han vist la llum noves cançons d’artistes com S’esemci, Sacrogermen o Iönquissà. Cruesa, genuïnitat i violència. Del drill al postpunk passant pel hip-hop més clàssic. Aquesta nova escena que està sorgint del subsol no sembla tenir cap intenció de fer amics ni de voler pegar el bot a fora-Mallorca. Però per això som aquí, per a posar etiquetes i reivindicar. Com a curiositat, voldria comentar que hi ha una transició del centre neuràlgic de Manacor cap a Felanitx. Manacor capital cultural oficial, Felanitx capital underground. Tanmateix, Quíbia continua sent l’epicentre artístic.
Que des de fora s’identifiqui una escena musical local i arrelada és molt bo per a la nostra supervivència cultural. Per això és tan important que surtin desertors d’una pàtria que encara no existeix, perquè són les excepcions les que confirmen la regla. Per ser un país culturalment normalitzat és tan important qui intenta rebentar la norma com qui la compleix obedientment. Tan important és que es consolidi el Mobofest com que surti el Desànim de lucre. Res millor que un Pau Riba nostrat afirmant que la seva aportació a la cultura mallorquina és precisament destruir-la.
Com degué pensar George Sand: l’hivern a Mallorca és massa llarg. I els nostres antiherois ho saben. Ho pateixen, ho escriuen i ho criden. Canalitzen la tristesa amb la ràbia d’aquell que se sap desemparat. Urameshi Army varen deixar dit: “vos pensau que no existim” i potser en això rau la seva essència. En patir la decadència en silenci.
*Humil recull de la no-escena: playlist primavera drill