Antoni Trobat

LA GRAN ORQUESTA REPUBLICANA: VINT-I-CINC ANYS D’SKA, OPTIMISME I REIVINDICACIÓ

Possiblement, La Gran Orquesta Republicana sigui la banda mallorquina contemporània, a banda d’Antònia Font, que més èxit ha tingut a casa nostra les darreres dècades. L’afirmació pot resultar forta, fins i tot exagerada, per a les orelles d’un jove illenc interessat per la música que avui estigui entre la vintena i la trentena, entre la generació Z i el Mil·lenialisme, però té una base empírica contundent. Des del seu àlbum d’estrena Todos locos, todos contentos (Chango Record Estudios, 97) fins a la seva aturada el 2008, obrint un parèntesi fins a la represa del 2011, on els principals impulsors del grup, els germans Javi i Nacho Vegas, emprengueren altres projectes, visqué uns anys realment eufòrics on els seus concerts carregats d’energia positiva i adrenalina reivindicativa antiautoritària aplegaren milers de persones a verbenes i festes d’arreu de l’illa. Un èxit popular i transversal travessant «redols» fora de dubte que cap grup ha repetit.

En parlam amb Javi Vegas (nascut a Vigo el 1969, tot i que mallorquí des dels sis anys), líder indiscutible d’aquest grup d’ska, reggae, calyspso i rock festiu que recentment ha complit dues dècades i mitja als escenaris. Vint-i-cinc anys no es fan cada dia. I les arrels de La Gran Orquesta Republicana, banda per antonomàsia de la «fusió» i el «mestissatge» amb contingut polític d’entre finals dels noranta i principis del segle XXI, són fondes i ens porten a una banda anterior: els Skarabajos.

«Els Skarabajos, de vida efímera, entre 1987 i 1993, són realment el meu grup de joventut. Nascuts a l’ambient alternatiu que es respirava a l’IES Ramon Llull de Palma entre subcultures urbanes com punkies, rockers i hippies catalanistes i amb la inspiració de bandes com els Malarians, Skatalà, Dr Calypso i el rock radical basc, vàrem tenir una trajectòria erràtica però profitosa», explica Vegas. El grup tragué un àlbum i una maqueta i participà del mític recopilatori Latin Ska Fiesta el 1991. Vegas rememora la joventut: «érem molt joves, jo en tenia 19 i el meu germà Nacho, 15, i l’experiència acabà, però el cuquet es mantingué».

Passà el temps. El pòsit perquè La Gran Orquesta Republicana sorgís, emperò, havia de sortir d’algun lloc. I el context adequat era la «moguda» anarquista de la Palma de la segona meitat dels noranta. El Kasal Llibertari, centre social okupat i icona de diverses generacions, on Javi Vegas feia de tècnic de so, fou un dels epicentres del circuit alternatiu de l’època. Soziedad Alkoholica hi va fer un concert memorable el 1995. «En aquells anys aparegué la meva inquietud per reprendre l’aventura musical. Ja era més gran, vorejant els trenta, i tenia ganes d’un projecte que conjugués compromís polític i festa». Aquí Vegas apunta una qüestió rellevant: «A l’etapa que vaig estar vinculat al Kasal Llibertari record que entre la gent més alternativa teníem la sensació que els concerts punkies eren molt trallers però poc divertits. Que ens calien grups més ballables. Vengué a Palma a tocar Color Humano, on participava el teclista de Mano Negra, la banda de Manu Chao, i ens va rebentar el cap! Era allò! Gent com jo i el meu germà ja veníem de la música caribenca i aquell rotllo era el que ens anava!». Un optimisme vitalista desfermat, de fet, sempre ha caracteritzat la banda i les lletres de Vegas.

Després d’un primer intent infructuós («vaig gravar algunes cançons amb un quatre pistes que tenia») que el projecte fos ell tot sol com una mena d’“home orquestra”, Vegas es va posar a impulsar el que seria el germen de La Gran Orquesta Republicana. A ell, com a cantant i lletrista, s’hi sumaren Nacho Vegas (saxo), Néstor Casas (trompeta), Jaume Salom (bateria) i altres companys. Per La Gran Orquesta Republicana passà molta gent: una trentena de persones al llarg dels anys. El nom del grup té sorna perquè «nosaltres sempre vàrem ser més llibertaris i la gent ens deia: “com així ‘Orquesta Republicana’ si sou anarquistes?”»

El 1997 publiquen el seu primer àlbum i arriba el boom. Quasi immediat. Frescor, força, llum, diversió. Un èxit ràpid. La dècada següent esclaten concerts arreu de Mallorca. A Palma i a la Part Forana. El bot a la península: «bolos» a Catalunya, el País Valencià, Castella, el País Basc. Fede Quetglas, coordinador de l’agenda cultural Youthing i seguidor de la banda ho explica clar: «La gran onada de l’anomenat «mestissatge» de primers dels 2000 els va enganxar a ells o ells enganxaren l’onada, però el que és segur és que estigueren al lloc adequat». Sigui com sigui algú els comparà amb Los Fabulosos Cadillacs al mateix temps que arribaven ofertes per passar de discogràfiques alternatives com Propaganda pel Fet! o Tralla Records a segells multinacionals. «Vàrem dir que no —explica Vegas— i mai sabrem què hagués estat de nosaltres si haguéssim cedit. En general rebutjavem el “model Ska-P” i estam contents d’haver obrat així!»

La Gran Orquesta sempre ha estat una banda política. Oberta a tocar per causes justes. Vegas fa memòria: «Hem tocat per tot tipus d’iniciatives anticapitalistes, ecologistes i solidàries. Des del GOB a la festa del PCE a Madrid. Internacionalistes però amb els peus aquí». Les lletres reflectien aquest compromís i Vegas versionà, per exemple, l’obra dels poetes llatinoamericans Mario Benedetti i Eduardo Galeano: una mena de marca de la casa de bona part dels àlbums de la banda. Fede Quetglas apunta a la qüestió política també: «La criminalització d’artistes com Valtonyc o Hasel aquests darrers anys per part de l’extrema dreta és francament estrany que no la visqués La Gran Orquesta amb lletres antimonàrquiques excepcionals com La Huida». No existí criminalització directa però si intents de vetar-los. «Determinats promotors musicals m’han confessat que a municipis governats per la dreta érem a una llista negra de grups prohibits», conta Vegas.

Sorgeix, aquí, un tema cabdal: la professionalització dels músics. «Nosaltres sempre hem reivindicat l’existència d’un circuit intermedi. Sales petites i mitjanes. Hem tengut la sort durant molts d’anys de poder viure de la música. Ara mateix aquest espai intermedi entre allò amateur i els grans festivals —que solen ser, val a dir, pa precari per avui i fam per demà— no rutlla gaire». El cantant reivindica: «Les Illes Balears el 2023 necessiten sales potents. Les ciutats que tenen sales dins els seus centres urbans tenen molta vida. El model dels circuits musicals de l’Estat Francès per a mi és el que haurien de copiar els nostres gestors polítics!».

Vint-i-cinc anys, ja. Un concert de celebració el 15 d’agost programat amb els valencians ZOO després que el del passat novembre de 2022 a ses Voltes «quedés massa petit: només 2500 persones hi pogueren accedir». El lletrista i cantant de La Gran Orquesta Republicana vessa optimisme i vitalitat. Venen més projectes. Assignatures pendents: «m’agradaria musicar poemes de Damià Huguet». El temps dirà.