DITADES DE MEL

 

XIN XIN I BYE BYE

                                                                                                                             Júlia Mérida

Durant el mes de gener passen moltes coses: les rebaixes, la tornada a la rutina, els propòsits d’any nou, les nominacions als Oscars, Sant Antoni, Sant Sebastià… Però, de tots els elements que caracteritzen el primer mes de l’any, sempre n’hi ha un que em travessa passi el que passi. Arriba gener i una mescla de desmotivació, indiferència, nostàlgia, melancolia, depressió postvacacional, reflexions profundes i apatia m’assalten com si no hi hagués res més important. I jo em deix endur per aquest còctel d’emocions i pensaments intrusius, caic de ple en la mateixa trampa una vegada i una altra. Enguany començ a pensar que tot plegat és una reacció automàtica del meu cos: necessita respirar, posar ordre al que ha passat, organitzar tots els mesos que venen, recloure’s dins un cau i curar-se. Un dels perills d’aquesta recollida cap endins és perdre’s en l’autocompassió i fer-se víctima a una mateixa. Ben mirat, tothom té ferides. El que ens diferencia és la manera com les guarim, i els músics i grups mallorquins saben molt bé com acompanyar-nos en aquesta tasca tan infernal com redemptora. 

El nou disc de Reïna, Retirada a temps, ens ha fet molt felices. Així i tot, no el podem classificar com un disc alegre, optimista. Tampoc trist o depriment. És precisament el balanç just que necessitam per no perdre el nord aquest principi d’any. Reïna canta a les petites cases dins els nostres cors amb temes com el que dona nom al disc, Retirada a temps, però també a les persones que desitjaríem no haver conegut a Mals costums: “T’he fet créixer les ferides, / però aparentment a tu t’és ben igual ./ I ara couen, sagnen i brillen, / i són molt més fosques i opaques que abans”. Igualment, potser qui va escriure la lletra d’Absurd també transitava un gener un poc convuls: “Entre tu i jo un precipici. / Un caminoi que no acaba mai”.

Una altra manera d’enfrontar-se a la nafra és fugir. Però un fugir per trobar-se, per conèixer altres refugis. Això ho sap molt bé Júlia Colom, que a Camí Amunt ens canta “Partesc camí amunt, / per poder mirar lluny. / Entenc qui soc quan mir el recorregut”. Amb els anys també he sabut que el més important no és cap on ens porten els camins, sinó ser capaces de trobar-ne de nous, com canta Maria Hein a Mercuri i Mart: “Tota sola he trobat un camí, / no sé on me durà, no sé a on estic”.

Una de les artistes que ens ha ensenyat maneres més diverses d’encarar les èpoques fosques de l’existència és Maria Jaume. Ella, reina del folk i ara del pop, amb una de les evolucions artístiques que més m’emocionen de l’escena musical catalanoparlant actual, representa totes les al·lotes que utilitzam diàriament l’emoji de la muntanya russa quan algú ens demana com estam. Ella sap que un dia escrivim notes al mòbil redactant possibles missatges a algú mentre ploram escoltant Magnetic Fields i l’endemà prenem decisions absurdes com mutejar aquesta mateixa persona a Instagram o ignorar-la per sentir-nos millor. Ens diu que totes les nostres versions de la tristesa són vàlides perquè ella també les té. A Com te n’has anat? gairebé ens xiuxiueja “Morta de fred / quan m’aixec del llit i no te veig” i, al mateix àlbum, a la cançó Procés natural ens tranquil·litza amb un simple i colpidor “El final del principi ha arribat, / mentre jeim al sofà arrufats. / Però no és més que un procés natural”. Totes hem necessitat una amiga que ens acompanyi en el drama i alhora ens faci tocar de peus a terra. Musicalment parlant, aquesta amiga meva és Maria Jaume. Perquè si ens acostam als seus darrers senzills com Lo que romp es coret trobam autèntiques joies contradictòries, de les nostres preferides: “No vull estar amb ningú que no siguis tu, / però ja saps que es mal que me fas, / fa des nus un desenllaç”, 

Comença el 2024 i arriba gener amb la seva força. Sé que hi haurà dies dolents, que és un moment de l’any que no em cau bé, però almanco me’n podré riure de mi mateixa i cantar de manera no irònica “El passat s’ha esfumat, / xin xin i bye bye, / amore, / che dolore”.